( Lleida, 1867 - Canal de la Mànega, 1916 )

Enric Granados va néixer a Lleida, fill d'un capità de l'exèrcit. El seu primer mestre de música va ser un militar de la mateixa companyia que el seu pare, José Junceda. Establerta la família Granados a Barcelona, va continuar la seva formació musical a l'Escolania de la Mercè, amb el mestre Francesc Xavier Jurnet. Posteriorment, va entrar a l'Acadèmia Pujol, dirigida per Joan Baptista Pujol, en aquell temps considerat el millor professor de piano de Barcelona i amb qui també van estudiar els pianistes més importants de la generació de Granados: Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Carles Vidiella i Ricard Viñes. Als quinze anys, Granados va fer el seu primer concert en públic amb el qual va guanyar el primer premi del concurs que atorgava l'Acadèmia Pujol amb el musicòleg Felip Pedrell i el pianista i compositor Isaac Albéniz, entre el jurat. Enric Granados va començar a guanyar-se la vida com a músic tocant en els cafès més emblemàtics de la Barcelona d'aquell temps. També va començar a donar classes particulars de piano, concretament a les filles de l'empresari Eduardo Conde, el qual va esdevenir el seu primer mecenes. Va estudiar harmonia i composició amb Felip Pedrell, que li va fer descobrir la música popular. Amb aquests coneixements, Granados es va inspirar per a composar Doce danzas españolas, la seva primera gran obra, escrita el 1883.

El 1887, als vint anys, Granados va marxar a París per estudiar amb Charles de Bériot, professor del Conservatori de París. A París, Granados, acompanyat de Ricard Viñes, va freqüentar els tallers dels pintors catalans i francesos amb qui va compartir el seu profund amor per l'art. El 1889 va oferir al Teatre Líric el seu primer gran recital a Barcelona. El 1892 va interpretar per primera vegada al nostre país, el Concert per a piano i orquestra en la menor d'Edvard Grieg i un any després es va casar amb Amparo Gal, nascuda a València i amb qui va tenir sis fills. El 1898 va estrenar la seva òpera Maria del Carmen i per aquest motiu la reina Maria Cristina li va concedir la Creu de Carles III. En aquells anys va oferir molts concerts, principalment a Barcelona, entre els quals cal destacar els que va compartir amb dos altres grans pianistes, Joaquim Malats i Carles Vidiella. El 1900 va fundar la Societat de Concerts Clàssics i a més de la seva vessant com a pianista es va presentar en públic per primera vegada com a director d'orquestra. També va presentar a la Sala Pleyel de París les seves transcripcions per a piano de les sonates de Scarlatti i va col·laborar amb intèrprets de renom com Jacques Thibaud o Eugène Ysaÿe.

El 1901 va fundar l'Acadèmia Granados, que ben aviat va esdevenir l'escola de referència a Barcelona i on va poder aplicar el seu mètode sobre la sonoritat i la utilització del pedal, el primer que es va publicar a Espanya. Entre els seus alumnes, cal destacar Conxita Badia, Robert Gerhard, Paquita Madriguera, Frederic Longàs, i Frank Marshall, que va esdevenir sotsdirector de l'Acadèmia i continuador de la seva escola pianística. La seva obra Allegro de Concierto va guanyar el primer premi del concurs de composició del Conservatori de Madrid, el 1904. El 1912 es va inaugurar la Sala Granados a la Avinguda Tibidabo de Barcelona, sota els auspicis del doctor Salvador Andreu. En aquesta sala va donar a conèixer moltes de les seves obres: per a piano sol (Valsos poètics, Escenes romàntiques, etc.), per a veu i piano (Canciones Amatorias, Tonadillas, etc.), de cambra (quartet de corda, trio, el Doble Quintet, etc.), les obres que va escriure per al Teatre Líric Català amb lletra d'Apel·les Mestres (Elisenda, Follet, Liliana, etc.). El 1911 va estrenar a París les seves Goyescas o Los Majos Enamorados, la suite per a piano basada en l'obra pictòrica de Goya. Granados en va fer una versió com a òpera que va estrenar el 1916 al Metropolitan Opera House de Nova York. De tornada del seu viatge pels Estats Units, després d'haver assistit a l'estrena de Goyescas i d'haver ofert un concert al president dels Estats Units, Enric Granados i la seva esposa van morir ofegats en l'enfonsament del vaixell Sussex, torpedinat per un submarí alemany a les costes franceses del Canal de la Mànega.